Davant la negativa a desmuntar la planta asfàltica, el moviment veïnal va desenvolupar una potent lluita amb assemblees, manifestacions i concentracions. Després de moltes reunions i de comprovar la poca voluntat de l’ajuntament de Socías Humbert, últim alcalde de la dictadura franquista, per atendre les demandes del veïnat, la situació va arribar a un punt límit.

Un diumenge de gener al matí, en els vessants de Collserola, al voltant de dues-centes persones van desbordar als guàrdies de seguretat que custodiaven la planta asfàltica i van apoderar-se del control dels instal·lacions. Amb la col·laboració de mans expertes i l’esforç de moltes més, ajudats amb maces i cordes, van aconseguir desmuntar les instal·lacions i els dipòsits. Aquella fàbrica mai més tornaria a contaminar aquells barris en els confins de la ciutat. Uns barris que, paradoxalment, encara reivindicaven en aquells moments asfaltar els seus carrers i tantes altres manques en serveis bàsics.
Amb aquella acció directa, el 9 de gener de 1977, es van donar per satisfetes les demandes veïnals que durant anys anaven reclamant el tancament de la planta asfàltica. Començava, no obstant això, un nou cicle de lluites entorn d’un projecte que encara es trobava molt difús però que també assenyalava una altra reivindicació clau: aquells barris necessitaven locals socials i culturals. El moviment cultural de recuperació de la memòria ateneista reprimida pels quaranta anys de dictadura va inspirar la reivindicació d’un Ateneu per Nou Barris.Air Jordan IV 4 Retro Pinnacle Croc Pony Hair