Les protestes de 1985 perquè es fessin les obres a l’Ateneu i s’executés el sempre ajornat projecte del Parc de Roquetes es van reprendre el 1986, l’any en què finalment va començar la remodelació parcial de l’explanta asfàltica. Les obres van trigar molt més del previst a causa que l’empresa, que estava construint al mateix temps l’escola Pla de Fornells (l’edifici de l’actual escola Antaviana), va entrar en fallida. La remodelació de 1985-1986 no va solucionar els greus problemes estructurals de l’edifici, però va millorar substancialment algunes parts, com el Lokal i la sala gran, que es van convertir en espais molt sol·licitats. D’aquesta manera va anar millorant el que fins a aquest moment seguia sent una realitat: Nou Barris tènia la infraestructura cultural més deficitària de tota Barcelona. Per aquest motiu i pels problemes estructurals, que no havien solucionat les obres, es va convocar a la tardor d’aquell 1986 a la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris, per anar en manifestació amb la intenció d’ocupar la seu del Consell de Districte, on es va acabar acampant a la porta. Aquesta pressió acabaria donant fruits.

Les representacions de teatre, amb molta presència en aquell moment a l’Ateneu (al novembre va actuar la Fleca Teatre amb Ovidi Montllor i Alfred Lucchetti), juntament amb les xerrades polítiques, els espectacles infantils i els concerts, es van anar succeint durant tot l’any 1986, mentre es consolidaven alguns col·lectius que tenien la seva casa a l’Ateneu, com els Diables de 9 Barris, que al maig van celebrar el seu 5è aniversari amb una gran festa. El context sociopolític del moment també va imposar la seva agenda i l’Ateneu no romania aliè al mateix. A començaments d’any es va participar en les manifestacions contra l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN i a la tardor l’Ateneu va acollir la veu digna i rebel dels companys en vaga de l’editorial Bruguera, una de les últimes grans lluites obreres autònomes juntament amb la del Port de Barcelona. Conflictes locals, com el polèmic tancament de l’Hospital Mental de la Santa Creu a Nou Barris, juntament amb la commemoració del 50è aniversari de la revolució de 1936 o les xerrades, cabaret i concert antimilitarista del col·lectiu Mili-KK van ser mostra de l’actitud compromesa de l’Ateneu.

Barcelona es confirmava el 1986 com la seu de les properes Olimpíades de 1992 amb el que això va significar com desenvolupament d’un nou model de ciutat. L’Ateneu, juntament amb altres entitats de Nou Barris, van ser dels pocs col·lectius que, trencant amb el consens imperant en la Barcelona de Maragall, van mostrar la seva disconformitat amb l’entusiasta esperit preolímpic. En un text adjunt a la programació de l’Ateneu de desembre, van denunciar que «amb il·lusions falses, volen que ens oblidem de les condicions que vivim als nostres barris. De l’actuació municipal, que prioritza els grans projectes que beneficiïn a una minoria (Barcelona Olímpica) enfront dels necessitats d’emergència dels barris populars (sanitat, equipaments esportius, cultura, habitatge…).»

A l’estiu de 1986 un concert de jazz de Tete Montoliu inaugurava la nau gran, amb capacitat per acollir unes 500 persones i que va començar a donar cabuda a moltes activitats. A l’octubre és va a fer una nova inauguració del Lokal, amb nou mobiliari facilitat pel Consell de Districte i una programació artística com mai és havia vist a Nou Barris ni a molts altres barris de la ciutat. Ambdós espais van començar a ser molt sol·licitats i a portar a l’Ateneu a molts artistes i públic, acollint una bona part de les propostes culturals alternatives que agitaven la Barcelona de mitjans dels anys vuitanta.

1986 serà també el punt àlgid dels debats interns motivats per la relació amb les institucions que havien començat dos anys abans. Partint que tothom concebia l’Ateneu com un equipament públic i que era responsabilitat municipal el manteniment de la infraestructura, per una banda es plantejava la necessitat de comptar amb un conveni i deixar la dependència de les subvencions. Es proposava també tenir una eina de discussió política enfront de la política cultural municipal, qüestionant aquesta. També el reconeixement institucional d’un model de gestió basat en l’autoorganització i apostar per la possibilitat de fer extensiu aquest sistema de funcionament. Per això es plantejava crear una entitat i consolidar una base administrativa. D’altra banda estava la gent que mantenia una po  sició més assembleària i continuista amb la trajectòria de l’Ateneu des dels començaments, concebent l’entitat solament com un instrument formal i un tràmit. Per part d’aquest sector, hi havia la por a la definició d’un mode de funcionament tancat o institucionalitzat o burocràtic. Finalment aquesta va ser la posició que va acabar prevalent en el projecte. Alguns companys van abandonar l’espai i es va produir una manca de participació, no obstant els elements que aquell debat havia plantejat es van quedar, i van ser determinants per a l’evolució posterior de l’Ateneu.Nike Air Max